A quaranta anys de la recuperació de les institucions culturals arriba l’hora de fer balanç. L’ebullició col·lectiva dels vuitanta ha derivat en una cursa de talents on Barcelona no fa de capital. La institucionalització ha provocat una cultura impopular, internacional i turística, la professionalització ha acabat en precarietat, la mercantilització en banalitat i l’economia ha fet de la cultura una estratègia urbanística. Si la particularitat cultural catalana havia estat un baluard de les classes populars, durant la transició es dissol en un embolic d’identitats i l’ús del català entra en una recessió irreversible. Si la salut democràtica d’un país es mesura per la capacitat d’explorar el llegat compartit, hem fabricat una andròmina monumental que no fa el fet. Amb un estil irònic i enrabiat, Marc Roig ha escrit un llibre polèmic que farà posar vermells els responsables culturals.

Els balls parlats de Sogra i Nora i de Dames i Vells de Tarragona. Dues mostres del teatre popular festiu (segles XIX i XX) són dues peces teatrals curtes que s'emmarquen en el conjunt d'elements que conformen el Seguici Popular Festiu de la Festa Major de Tarragona, que se celebra en honor a la màrtir Tecla d'Iconi. Aquestes pe-ces teatrals populars de carrer que reben el nom de 'balls parlats' perquè combinen acció dramàtica, diàleg i dansa, de caràcter rudimentari, que no sobrepassa la mitja hora de durada. Els balls parlats s'inscriuen de ple en la cultura popular; general-ment es tracta d'obres anònimes i de datació desconeguda, que s'han transmès per via oral. Ha estat gràcies a la memòria his-tòrica que alguns d'aquests balls s'han mantingut o s'han pogut recuperar després de molt de temps sense haver estat posats en escena. Aquest nou volum de la col·lecció Scripta està dedicat a l'edició i comentaris lingüístics dels textos de dos balls parlats tarragonins: el de Sogra i Nora -sense representació en l'actualitat- i el de Dames i Vells -recuperat l'any 1981; després d'una trentena d'anys desaparegut dels actes de la festa major tarragonina. Del Ball de Sogra i Nora disposem d'un text manuscrit datat a finals del segle XIX. Del Ball de Dames i Vells s'editen cinc textos: el més antic és un manuscrit de 1818; el segon és una adaptació manuscrita de l'anterior feta el 1926; el tercer és un manuscrit que podem datar entre els anys 1931 i 1932; el quart és un altre manuscrit datat el 1946; i el cinquè és un text mecanografiat, adaptat del manuscrit de 1946, de l'any 1956.

Aquesta és la curiosa història d’un cargol, una princesa i un ganivet de cuina. Aquesta també és la història d’un príncep friqui, un mag murri i un cavaller massa perfecte. Però sobretot, aquesta és la història de com uns personatges com aquests són capaços de girar com un mitjó els contes normals de prínceps, mags i princeses als quals estem acostumats. Si busqueu una aventura diferent, divertida i amb un final amb sorpresa, aquest pot ser el vostre llibre. Però si el que voleu és un conte normal de princeses... serà millor que en busqueu un altre. Esteu avisats! «El cargol protagonista d’aquesta història no es transformarà en príncep, tot i que per ser justos amb el pobre bitxo aclarirem que durant tot aquest conte no rep ni un sol petó.»

Al llarg de tota la nostra singladura com a humans, ens hem interrogat sobre el més enllà, sobre la transcendència, sobre el sentit del nostre pas per aquest món. També ens hem interrogat sobre el misteri de la nostra existència i sobre la condició de la nostra humanitat. La història de la literatura catalana no ha estat aliena a tots aquests neguits, que l’autor ha volgut concretar en els Cants Espirituals. Ja al segle xv, Ausiàs March s’adreçava a Déu per plantejar tota una sèrie de qüestions sobre el sentit de la vida, que posteriorment han tingut continuïtat amb d’altres autors de la nostra literatura: Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Blai Bonet, Palau i Fabre, Antoni Ferrer i David Jou en són exemples ben destacats. Al llarg d’aquest llibre, Bernat Joan entrecreua una lectura personal dels diversos Cants Espirituals de la literatura catalana amb les seues pròpies qüestions sobre allò que ens fa humans, sobre la paraula transformada en esperit.

En aquest llibre s'aborda l'estudi d'una de les metàfores subjacents més potents de la dansa festiva: l'alteritat, un concepte que fa dialogar festivament els uns amb els altres. Des de l'època medieval, a les terres valencianes cristal·litza un conjunt d'imatges d'alteritat simbòlica que s'acomoda en els entremesos, les danses, els espectacles i les representacions de la festa popular. S'hi construeix un relat que ens permet resseguir l'evolució de les interrelacions entre diferents identitats al llarg dels segles. Apareixen, així, els personatges més diversos de l'imaginari col·lectiu en algunes danses i performances de caire corèutic com ara els salvatges, els dimonis, els turcs, els moros, els folls, els reis efímers, els gegants i els nanos, els gitanos, els indis i un llarg etcètera.

Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades pren el títol de les jornades de l’Institut Menorquí d’Estudis amb motiu de la commemoració del bicentenari de la mort de la personalitat de referència del grup il·lustrat menorquí i l’autor canònic de la literatura catalana setcentista. L’objectiu d’avançar en el coneixement de Joan Ramis, amb vista a una futura biografia, va dur a posar l’accent tant en les relacions personals i culturals ramisianes com en els referents historiogràfics i literaris de la seva obra. Així, s’aprofundeix, d’una banda, en la seva ascendència social; en l’impacte de l’etapa de la dominació espanyola (1782-1798); en l’amistat amb el seu deixeble Francesc Seguí Valls, l’alemany C. F. H. Lindemann, el nord-americà Charles Folsom i els mallorquins Lluís de Vilafranca i Josep de Togores; en la Societat Maonesa a través dels seus membres Joan Roca i Vinent, Joan Soler i Sans i William Cronhelm, així com en el paper que va poder jugar en la redacció de l’Encyclopædia Britannica. I, de l’altra, s’aporten nous referents per a la lectura de les obres teatrals Lucrècia i Rosaura o el més constant amor, l’elegia llatina a la seva dona Joana Montanyés i el poema èpic La Alonsíada.

Aquest llibre ressegueix des d’un punt de vista geoliterari l’obra literària del dramaturg, poeta, novel ·lista i folklorista Jordi Pere Cerdà (Sallagosa, 1920 - Perpinyà, 2011), pseudònim d’Antoni Cayrol. L’estudi s’aproxima a la vida i l’obra de l’autor des de diversos prismes: d’una banda, retrata l’entorn natural més immediat a Cerdà, una natura que s’expressa amb força i on la petjada de l’ésser humà és més feble; de l’altra, també s’interessa per l’espai més estriat o saturat de línies, barreres i conflictes socials i polítics, on l’individu pren una major rellevància amb el seu propi compromís en aquests conflictes. L’estudi també s’interessa per explorar les intimitats de l’ésser, tant del mateix Cerdà com dels seus veïns en la rural, pirinenca i transfronterera comarca de la Cerdanya. L’anàlisi literària d’aquest llibre ens permet, doncs, endinsar-nos en les arrels de la societat cerdana i nord-catalana durant els anys centrals i convulsos del segle xx, de la mà dels mots cerdanians. Uns mots que s’acompanyen de nombroses aportacions teòriques que enriqueixen i contextualitzen els desafiaments espacials i cognitius que recorre aquesta geografia literària sobre Jordi Pere Cerdà.

En el segle XIX, finalitzada la guerra napoleònica l'exèrcit procedí a intervenir decididament en la política espanyola. El 1814 es va inaugurar l'època dels cops d'estat, que van ser designats de nombroses maneres: pronunciamientos, levantamientos, asonadas, insurrecciones, cuartelazos, movimientos, etc. Al llarg d'aquesta centúria, com a mínim n'hi hagué 46 (de signe polític divers: absolutista, liberal, carlí, progressista, moderat, republicà, etc.), i en el segle XX 10, també de signe diferent. El darrer va tenir lloc el 23 de febrer de 1981. El 1898 l'Estat espanyol va perdre els últims territoris d'aquell extens imperi conquerit a l'Edat Moderna. El desastre provocà un enorme impacte emocional en la societat, però no hi hagué cap revolta popular ni l'aixecament en armes de cap espasó disposat a redimir la pàtria espanyola de l'abisme en què havia caigut. El mot 'regeneració' va colonitzar el llenguatge polític. Aparegueren tota mena de regeneracionistes (catalanistes, espanyolistes, culturals, econòmics, etc.) que digueren la seva, però qui va materialitzar la idea fou el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera que, identificant-se amb el 'cirurgià de ferro' requerit per Joaquín Costa, el 1923, mercès a un cop d'estat no violent i el plàcet d'Alfonso XIII, ocupà el poder. Al llarg del període 1898-1923, Catalunya va superar les grans dificultats econòmiques derivades de la pèrdua dels mercats d'ultramar i experimentà unes profundes transformacions - demogràfiques, urbanístiques, econòmiques, culturals, polítiques, etc. - que la marcarien per la resta de la centúria. D'altra banda, el catalanisme va adquirir la majoria d'edat. En front de la identitat nacional espanyola (castellana) imposada per l'aparell de l'Estat se'n dreçà una altra d'alternativa, la catalana, sorgida de les entranyes de la societat. Es féu evident que l'enorme esforç homogeneïtzador (espanyolitzador) iniciat per la monarquia borbònica al principi del segle XVIII - amb el parèntesi del Sexenni Revolucionari - havia fracassat. L'exèrcit, socialment desacreditat pel desastre del 1898, colpit per la crisi econòmica, dividit (junteros, africanistes i efímerament classes de tropa), pregonava un adolorit nacionalisme militar espanyolista que la societat catalana no entenia i rebutjava; tot i això,va fer caure ministres, condicionà i enderrocà governs, i fou el puntal i el mantenidor de l'ordre social durant la monarquia d'Alfonso XIII. Existeix un bon nombre d'excel·lents investigacions sobre el darrer quart de segle de la Restauració a Catalunya, però la institució armada sols ha estat tractada de forma col·lateral o s'ha centrat l'atenció en determinats episodis que protagonitzà i que en el seu dia feren forrolla. El que no s'ha elaborat és un estudi global de la seva actuació durant el període que hem assenyalat així com les conseqüències que en el Principat va tenir la política militar dels successius governs alfonsins. És per això que el propòsit de la present investigació és contribuir a treure l'entrellat de la conflictiva relació entre l'exèrcit espanyol i Catalunya durant els darrers 25 anys de la Restauració.

ELS CAMINS DE L’AMOR NO ESTAN definits en una agenda, els construïm dia a dia amb les nostres paraules, amb actituds i amb fets. Anar pels camins de l’amor és una elecció íntima, individual. Som nosaltres que escollim quin camí seguirem per assolir un objectiu o quina resposta donarem a les situacions que se’ns posen al davant: Discutir o dialogar? Abraçar o agredir? Esperar o no esperar? Odiar o perdonar? Fer front o amagar-se? Corregir o deixar passar? Les respostes que donem a totes aquestes situacions ens fan viure amb més grau de satisfacció o d’amargor. De qui depèn? Només de nosaltres. Sota l’òptica de l’amor tots els camins condueixen al mateix port: la pau amb un mateix, amb els altres i amb Déu. En els camins de l’amor els indicadors ens diuen que per arribar a la felicitat no he de ser feliç jo a qualsevol preu, sinó fer-te feliç a tu. Estimar és donar i donar-se sense esperar res a canvi. Això és sabut. Però, com ho fem?

Caçadors de cançons és un estudi de les missions dutes a terme per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entre el 1922 i el 1936. Josep Massot, conservador de l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, tracta d totes les missions de recerca que van fer folkloristes i músics destacats, que recorregueren de cap a cap els Països Catalans. El llibre conté més de 600 fotografies i altres il·lustracions que complementen la descripció de les successives missions.